Imagina alguna cosa molt oberta, qualsevol cosa, imagina-te-la. El cel? L’oceà? La boca d’un lleó quan badalla? Unes persianes de cop obertes en una casa abandona des de fa anys? Una llibreta, per fi, sense ratlles? Imagina’t allò que per a tu representi el màxim d’obertura i segur que no ho serà tant com una conversa amb un amic, d’aquelles que et fan tremolar de dalt a baix sense poder-ho aturar, perquè l’altre t’entén sense que hagis de dir, perquè no jutja, perquè comparteix. Perquè sap el que és l’esclat de paraules en una paret, i sap el que és mirar la paret i veure que n’hi ha moltes, masses, que són pro-hi-bi-des.
– Crec que som en el mateix vaixell que s’enfonsa- vas dir. I vaig saber que sí, que érem en el mateix vaixell, però que ja no ens enfonsàvem sols.
paraules de temporada 