L’Alzina – Arrels Creatives

El dissabte 27 de març dedicarem la segona sessió d’Arrels Creatives a la confiança en l’escriptura i la creativitat.

Hem titulat aquesta segona sessió l’Alzina, com a representació d’aquest lloc segur des d’on escriure, des d’on deixar deixar anar les exigències i donar impuls a la nostra creativitat sense tant judici.

A més a més, ens fa especial il·lusió dedicar-lo a aquest arbre des d’on la meva àvia es posava a dibuixar, des d’on es pot apreciar tota l’amplitud i la bellesa d’aquest entorn que ens acull i ens ofereix l’oportunitat de fer crèixer aquest projecte tan especial per a nosaltres.

Clica aquí per a + informació sobre el taller. T’hi esperem!

Miralls

 

Fa uns dies que la vida em parla de miralls (ahir, en una xerrada sobre l’educació en plena natura i, avui, al llibre «Ulleres de sol» de la Maria Barbal), i em ve al cap un vers de la Maria-Mercè Marçal: «Aquest mirall em diu que soc ben sola/ i no hi fa res que el trenqui en mil bocins». I penso que a mi el mirall no em diu que soc ben sola, al contrari, em retorna tots els meus «jo», els que soc ara i els que vaig ser en el passat.

I aquests dies aprenc a estimar-los, perquè són part del camí que m’ha dut fins aquí. A estimar-los com estimem els arbres centenaris, amb les seves escorces plenes d’història, amb les seves imperfeccions, amb les seves branques que es bifurquen i amb les fulles que acaronen el vent, adés amb el revers verd, adés amb la cara blanca.

Ara, nous «jo» acaronen el vent i el mirall em retorna totes les seves cares, per dir-me que no estic sola, que soc, que som moltes, i que hem d’estimar tots els bocins.

Més enllà dels ulls…

En realitat sí que vull tornar a la normalitat,
però fer-ho d’una altra manera.
Veure’ns més enllà dels ulls,
però no perquè deixem de portar mascareta,
sinó pel fet de relacionar-nos des de la nostra veritat,
des d’allò més essencial,
com si no hi hagués cap altra manera d’habitar la terra
I caminar per les places i els carrers com ho fem ara,
agraint profundament el fet de poder-ho fer,
de poder-hi ser,
de viure.

 

Un intent de tornar a la poesia

Suposo que la poesia ho és tot.

És

aquesta imatge de pantera caminant per la sorra,

si em sentís prou segura;

el plec de dalt del pit, a la comissura amb el braç,

quan et bressola la mare;

el no voler tornar a la normalitat,

perquè no pot ser normal com vivíem;

la pressió al pit quan el temps se’n va fent coses que no vols,

i per a gent que no vols;

els poemes que no he escrit

i tot allò que he escrit i no són poemes;

els poemes que algú va dir que eren massa curts,

i m’ho vaig creure, convertint-me en menys,

respecte qui?

Allò que no vull que se’m vegi als ulls

i allò que hi és, però que no veig.

L’estimar més l’espai en blanc,

que la pàgina plena;

el perdre la por que em diguin que no,

que aquest llibre tampoc és prou bo;

el no voler ser poeta si implica ser un cregut,

o algú que es creu Déu només perquè fa servir la paraula.

El voler ser poeta,

per sentir-me com quan vaig escriure el meu primer vers;

i rellegir la Marçal i el Margarit,

i saber que sí, que es pot crear bellesa i ser humil.

És tornar allà on tot va començar,

si és que algun dia vaig deixar de ser-hi,

i respondre’m:

i què si la poesia no dóna diners?

i què si no serveix per res?

A mi m’ha servit per ser jo,

encara que sovint no sàpiga qui soc.

Si tanco els ulls…

«Si tanco els ulls, m’imagino ensumar aire de mar…»

Aquests dies conviu en mi el desig de veure el mar, amb el desig de voler que tot segueixi igual, per no tenir-lo aquest desig. Per no sentir aquesta urgència constant de ser en una altra banda, d’abandonar el llapis i el paper i abraçar el món, que sempre és allà fora, bategant.

El món és massa gran, falsament abastable, hi ha massa llocs, massa persones per conèixer, massa vides per viure.

I tanmateix, voldríem ser allà. El que tenim a casa, el que tenim davant dels ulls, el que tenim escrit al full, el que tenim a dins nostre, no ens basta.

Cada dia és una tria constant. Si fa sol volem anar a veure el mar, si tenim molts dies per endavant volem viatjar a l’altra punta del món, si algú ens truca ens culpem pel temps que fa que no veiem aquell amic o aquell altre. I els desitjos, davant la possibilitat total, es tornen inabastables i es giren en contra.

Ara, la major part del dia m’assec a l’escriptori, escullo el full, i no sento cap pes, cap crida d’anar o ser en una altra banda. Sento pau, una pau estranya que voldria que es quedés en mi, però també sento una nova culpa, la culpa de no voler que el món torni a allò que anomenàvem “normalitat”.

No vull que la normalitat torni a ser una exigència constant que ve de fora.

I em pregunto que passaria si no deixéssim passar ni un dia, ni un minut més entre allò que volem fer i el que fem, fer-ho tot, dir-ho tot, aprendre-ho tot, viure-ho tot, ser-ho tot, no posposar mai més res.

I tornar a aquell balcó, on tot va començar, sense aquell neguit d’estar en una altra banda, de ser algú altre.

Que el somni estigui encabit en aquell balcó i dins nostre.

Però llavors, potser, ja no seria el mateix balcó, i potser, llavors, ja no seríem nosaltres.

 


FITXA DE COLLITA

Frase llavor: «Si tanco els ulls, m’imagino ensumar aire de mar…»

Qui m’ha enviat la frase? El Claudi.

Lloc de la collita: Londres-Barcelona

 

Que aquest desig mai no ens el trauran

Plou. És dilluns. I ens han tret també el desig de quedar-nos a casa.

No escric des de l’estudi des de fa dies, no vull més confinament dins del confinament. Vull companyia i caliu, la busquem més que mai per tots els racons de la casa. La llar ha pres una nova dimensió.

Durant el cap de setmana, vam ocupar el balcó i, quan venien els núvols, comptàvem amb força perquè marxessin i aparegués de nou el sol.

Li dic a la meva mare que s’escapi un moment de l’habitació i busqui un trosset de sofà des d’on, en algun moment del dia, poder prendre un trosset de sol, que li anirà bé.

I li dic a la ciutat que deixi cantar els ocells, que per primer cop en trenta-sis anys se senten més que els cotxes, i no em trauran el desig de voler que sigui sempre així.

Ni ens trauran el desig d’abraçar els nostres, que quan tot això s’acabi sortirem corrents a buscar-los com si fos l’última hora de l’últim dia d’escola.

Ni ens trauran el desig de tornar a escola, de caminar entre els arbres, de jugar amb la sorra, de gronxar-nos i d’explicar contes.

Ara podem gaudir del desig de no haver de córrer, deixar-nos-el sentir de veritat. Que serveixi d’alguna cosa que el món pari, i que puguem aturar-nos els que sempre correm, els que ho volem tot i fem de tot.

Que ningú vindrà a comptar les pàgines que hem escrit, els llibres que hem llegit, els armaris que hem endreçat, la roba que hem llençat.

Que el compte real, el de l’ànima, només el saps tu.

Que pots passar més temps, tot el temps del món, amb la teva filla o el teu fill, i potser ho agraeix infinitament més que sortir de casa.

Que potser no ens cal anar a sopar a un bar, per divertir-nos, que pots cuinar una truita que de cop es converteix en una illa perduda enmig del Pacífic, ocupada només per una família indígena feta d’olives i tomàquets cherry, aixoplugada dins una cabana d’escuradents i envoltada de palmeres de neula i julivert.

Que t’has fet aquelles vores de pantalons que arrossegues des de fa set anys, encara que ara no puguis posar-te’ls per sortir de casa ni lluir-los en cap festa.

Que ens hem escrit amb tots els nostres contactes de whatsapp i no ens han tret el desig de veure’ns en persona, ni d’abraçar-nos.

Que això no va d’elogiar les virtuts de la tecnologia, ni de cantar-ne les mil meravelles.

Això va de fer-nos preguntes, d’escoltar sons i paraules que mai no havíem sentit, de crear-ne de noves, de conviure amb una nova por.

Això va de desitjar amb més força que mai que no els passi res als nostres.

De desitjar que ningú mori sol.

De desitjar que algú els miri als ulls i els agafi la mà, més enllà de qualsevol contagi.

Que el contagi més gran és l’amor,

que aquest desig mai no ens el trauran.

 

 

 

A mig escriure el meu nom

M’assec al terra del pati, faig com quan érem petits i dibuixàvem estirats amb el Toni. La Lali també ho fa, amb tot de papers i retoladors escampats arreu. Ha dibuixat unes floretes i hi ha posat el meu nom a sota. Diu: “Per a tu”. L’agafo i veig que enlloc de Bruna ha escrit “Bruli”, com si a mig escriure el meu nom s’hagués posat a escriure el seu. Això sí que és autèntic! Com també ho son les flors que ha dibuixat, amb pètals que broten directament d’una tija lila, i les seves cames tacades de retolador i les mans plenes de pols.

Vull escriure així.

Tocar les lletres amb les mans, plenes d’albercoc i d’aigua salada.

Amb la sorra entre els dits i la pell seca

Amb els ulls mig clucs, de tant de sol.

Amb els llavis tallats.

Amb gana, amb son.

Amb tristesa i ràbia. També sóc això.

Amb desconcert, amb caos.

Amb desgana, no.

En contra del que sento, no, perquè llavors hi poso coses que no són meves.

Amb ganes d’obrir portes, sí.

Amb interrupcions.

Amb la cua del Blat movent-se com un ventilador.

Amb ganes de parar-me a mitja ruta, i treure la llibreta només per escriure dues paraules.

Amb ganes de fer callar , obrir el bloc de notes i apuntar una frase ràpida.

Vull que les paraules surtin com l’aigua de la mànega, després de mesos sense regar, veure-les bombejant i tensionant tota la goma verda.

“Si no escrius des d’aquí, ves-te’n a fer una altra cosa”, em dic.

 


FITXA DE COLLITA

Paraula llavor: Bruli

Lloc de la collita: Agramunt

Data: 9 de juny



 

Raboses, ravenisses i enjubs

El blanc inspirador del marfull i el blanc aterrador del niu de la processionària.

El groc viu de les ravenisses, el groc mort d’herbes cremades pels herbicides i el groc nostàlgic de la palla que acollia les migdiades d’estiu.

El vermell de les rauselles, roselles o puputs, segons quina de nosaltres tres anomeni el paisatge.

Tots els liles de les flors de les quals no en sé el nom i el lila del lilà que s’enfila per una paret del poble.

El verd lluitant per sortir entre l’asfalt, el verd més clar dels llucs i el verd intermitent dels espàrrecs.

El marró de la terra cansada per falta d’aigua, el marró brut de la merda i el plàstic, que són merda i plàstic a tot arreu.

L’arc de sant Martí de vides imaginades en el vidre trencat d’un mas abandonat.

El blauet acabat de pintar en el marc d’una finestra i el no blau de l’aigua dins l’enjub.

Un blau terrós i llefiscós en un toll on hi beuen les bèsties.

Hi aboquem una mica d’aigua amb gas.

Sortim del bosc i sentim sanglotar una rabosa.

De lluny, quan ja som a punt d’arribar el poble, veiem unes bombolles que s’eleven entre els arbres.

Els colors del paisatge envegen el seu vol.

 


FITXA DE COLLITA

Paraules llavor: rabosa, ravenissa i enjub 

Lloc de la collita: La Torre de l’Espanyol, Ribera d’Ebre

Data: 23 i 24 de març 2019

Recol·lectores: Margaret, Maite i Clara

 

Marfull

 

La natura sempre ens explica de forma senzilla el que estem vivint.
Fa uns mesos, descobria la sensació d’estar aprenent a escriure d’una forma més lliure, i sentia que per primer cop avançava lletra a lletra, com qui avança remada a remada per un riu, meravellant-se de la bellesa i la força de l’aigua, i observant com el rem penetra la superfície com si trenqués alguna cosa, però de fet no trenca res, només crea moviment.
Ara, sento que escriure és molt més gran, és un mar sencer, i això espanta i meravella a parts iguals. És un mar que m’obre a mil possibilitats, només he de ser capaç d’imaginar-les i anar-les posant al full, paraula a paraula. És un marfull, com el nom d’aquesta planta, que a vegades esclata en flors blanques i a vegades es tanca en forma de càpsules negres. És un marfull que a vegades ens permet navegar amb calma, gaudint del camí, i d’altres ens empeny cap a remolins i onades immenses que sembla que ens hagin d’ofegar del tot. La natura diu que es tracta de seguir escri(vi)vint, remada a remada, i deixar que el marfull prengui la forma que li pertoca en cada moment.

Cartrons

Cada divendres al vespre, el Jaume Tries camina fins a la pizzeria La Fontana, entra, es recolza a la barra i diu: ­“Manu, lo de siempre”. I s’espera a fora fumant un cigarro. Quan el Manu treu el cap per avisar-lo, apaga el cigarret, es palpa amb la mà la cartera de la butxaca i torna a entrar al local. L’afusellen les rialles, les converses de la gent i encara més les taules parades per a grups. Observa les parelles que s’agafen les mans per damunt les estovalles i les que s’esperen a l’entrada fent una birra fins a tenir taula. Travessa totes aquestes evidències de divendres, paga amb un bitllet de 50 i espera el canvi. Diu adéu amb un cop de cap i agafa els tres cartrons de pizzes que el Manu li ha deixat amuntegats a la barra. Camina pel carrer amb cautela, reequilibrant el pes. Quan ja és a prop de casa, alguns veïns el saluden amb un “Bon profit!”, “Què, avui també tens juerga?” o “Jaume, si que t’ho montes bé!”. I així va fent els últims passos fins a ser davant la porteria. Recolza una punta dels cartrons al mànec de la porta, i amb una mà es treu la clau de la butxaca i obre. Injecció letal de bombeta trista, bústies velles i portes tancades del veïns. Travessa totes aquestes evidències de divendres i puja les escales a poc a poc. Quan és davant de casa, fa el mateix ritual de contrapès i clau. Entra i deixa la càrrega damunt la taula. S’asseu al sofà. Aparta dos cartrons i els col·loca amb delicadesa al terra. Obre el tercer, el del cul oliós, el que fa olor de divendres, el dels ingredients infinitament combinables, el que té un pes que no és el del buit. Es mira la pizza i diu en veu alta: “Ho tallo en vuit trossos?”. I deixa que els buits li responguin. Talla i mossega.

Els altres dos cartrons esperen des del terra que dilluns el Jaume els retorni a la Fontana, on el Manu els recollirà discretament.

 

Conte publicat a la Revista Catorze

Vols saber com es va gestar aquest conte? S’explica a Geometries de la vida…