Raboses, ravenisses i enjubs

El blanc inspirador del marfull i el blanc aterrador del niu de la processionària.

El groc viu de les ravenisses, el groc mort d’herbes cremades pels herbicides i el groc nostàlgic de la palla que acollia les migdiades d’estiu.

El vermell de les rauselles, roselles o puputs, segons quina de nosaltres tres anomeni el paisatge.

Tots els liles de les flors de les quals no en sé el nom i el lila del lilà que s’enfila per una paret del poble.

El verd lluitant per sortir entre l’asfalt, el verd més clar dels llucs i el verd intermitent dels espàrrecs.

El marró de la terra cansada per falta d’aigua, el marró brut de la merda i el plàstic, que són merda i plàstic a tot arreu.

L’arc de sant Martí de vides imaginades en el vidre trencat d’un mas abandonat.

El blauet acabat de pintar en el marc d’una finestra i el no blau de l’aigua dins l’enjub.

Un blau terrós i llefiscós en un toll on hi beuen les bèsties.

Hi aboquem una mica d’aigua amb gas.

Sortim del bosc i sentim sanglotar una rabosa.

De lluny, quan ja som a punt d’arribar el poble, veiem unes bombolles que s’eleven entre els arbres.

Els colors del paisatge envegen el seu vol.

 


FITXA DE COLLITA

Paraules llavor: rabosa, ravenissa i enjub 

Lloc de la collita: La Torre de l’Espanyol, Ribera d’Ebre

Data: 23 i 24 de març 2019

Recol·lectores: Margaret, Maite i Clara

 

Marfull

 

La natura sempre ens explica de forma senzilla el que estem vivint.
Fa uns mesos, descobria la sensació d’estar aprenent a escriure d’una forma més lliure, i sentia que per primer cop avançava lletra a lletra, com qui avança remada a remada per un riu, meravellant-se de la bellesa i la força de l’aigua, i observant com el rem penetra la superfície com si trenqués alguna cosa, però de fet no trenca res, només crea moviment.
Ara, sento que escriure és molt més gran, és un mar sencer, i això espanta i meravella a parts iguals. És un mar que m’obre a mil possibilitats, només he de ser capaç d’imaginar-les i anar-les posant al full, paraula a paraula. És un marfull, com el nom d’aquesta planta, que a vegades esclata en flors blanques i a vegades es tanca en forma de càpsules negres. És un marfull que a vegades ens permet navegar amb calma, gaudint del camí, i d’altres ens empeny cap a remolins i onades immenses que sembla que ens hagin d’ofegar del tot. La natura diu que es tracta de seguir escri(vi)vint, remada a remada, i deixar que el marfull prengui la forma que li pertoca en cada moment.

Cartrons

Cada divendres al vespre, el Jaume Tries camina fins a la pizzeria La Fontana, entra, es recolza a la barra i diu: ­“Manu, lo de siempre”. I s’espera a fora fumant un cigarro. Quan el Manu treu el cap per avisar-lo, apaga el cigarret, es palpa amb la mà la cartera de la butxaca i torna a entrar al local. L’afusellen les rialles, les converses de la gent i encara més les taules parades per a grups. Observa les parelles que s’agafen les mans per damunt les estovalles i les que s’esperen a l’entrada fent una birra fins a tenir taula. Travessa totes aquestes evidències de divendres, paga amb un bitllet de 50 i espera el canvi. Diu adéu amb un cop de cap i agafa els tres cartrons de pizzes que el Manu li ha deixat amuntegats a la barra. Camina pel carrer amb cautela, reequilibrant el pes. Quan ja és a prop de casa, alguns veïns el saluden amb un “Bon profit!”, “Què, avui també tens juerga?” o “Jaume, si que t’ho montes bé!”. I així va fent els últims passos fins a ser davant la porteria. Recolza una punta dels cartrons al mànec de la porta, i amb una mà es treu la clau de la butxaca i obre. Injecció letal de bombeta trista, bústies velles i portes tancades del veïns. Travessa totes aquestes evidències de divendres i puja les escales a poc a poc. Quan és davant de casa, fa el mateix ritual de contrapès i clau. Entra i deixa la càrrega damunt la taula. S’asseu al sofà. Aparta dos cartrons i els col·loca amb delicadesa al terra. Obre el tercer, el del cul oliós, el que fa olor de divendres, el dels ingredients infinitament combinables, el que té un pes que no és el del buit. Es mira la pizza i diu en veu alta: “Ho tallo en vuit trossos?”. I deixa que els buits li responguin. Talla i mossega.

Els altres dos cartrons esperen des del terra que dilluns el Jaume els retorni a la Fontana, on el Manu els recollirà discretament.

 

Conte publicat a la Revista Catorze

Vols saber com es va gestar aquest conte? S’explica a Geometries de la vida…

Geometries de la vida

Quines coses la vida! Vaig començar escrivint un text que es deia Geometries, però quan li vaig llegir en veu alta a la meva parella va entendre que parlava d’un tal Jaume Tries i vaig dir: “Saps què? Oblida el que t’anava a llegir!”. Vaig estripar (virtualment) el text de Geometries i em vaig posar a fer un conte sobre aquest tal Jaume. I  d’aquí va nèixer el conte “Cartrons”.

Bé, de fet el conte ja s’havia començat a gestar durant un exercici que vam fer recorrent els carrerons de Gràcia en el taller d’escriptura de la revista Catorze amb Muriel Villanueva. Un plaer!

Així, doncs, la secció “conVerses?” s’estrena amb la paraula “Geometries”. Qui s’atreveix a regalar-me una altra paraula? 😉

Dents de llet

A casa,
el que ens pot clavar els ullals
i destrossar-nos les entranyes
ens prem les mans sense penetrar ni un tros de pell,
sense ni tan sols deixar marca.

Sap mesurar la força,
sent el més fort de la tribu.

No li cal ni ensenyar-nos les urpes.

Què és el que no han entès,
els que només saben trepitjar els més dèbils?

Paraules prohibides

Imagina alguna cosa molt oberta, qualsevol cosa, imagina-te-la. El cel? L’oceà? La boca d’un lleó quan badalla? Unes persianes de cop obertes en una casa abandona des de fa anys? Una llibreta, per fi, sense ratlles? Imagina’t allò que per a tu representi el màxim d’obertura i segur que no ho serà tant com una conversa amb un amic, d’aquelles que et fan tremolar de dalt a baix sense poder-ho aturar, perquè l’altre t’entén sense que hagis de dir, perquè no jutja, perquè comparteix. Perquè sap el que és l’esclat de paraules en una paret, i sap el que és mirar la paret i veure que n’hi ha moltes, masses, que són pro-hi-bi-des.

– Crec que som en el mateix vaixell que s’enfonsa- vas dir. I vaig saber que sí, que érem en el mateix vaixell, però que ja no ens enfonsàvem sols.

Que la casa encara hi sigui…

Que la casa encara hi sigui,
i que hi hagi llum a dins
i que algú  estigui cuinant,
“només” vol dir que ja no hi vivim tu i jo.
És com obrir una caixa on posa “els meus records” i trobar-hi els d’algú altre.
Llavors, ja et pots posar a obrir caixes (i cases) com una boja que no hi trobaràs la vida que teníeu. Ja no hi és. Només hi és en les llàgrimes i en les imatges, que tornen sovint, per molt que les ofeguis amb una mà.
La casa té el mateix número, la mateixa porta, el mateix balcó, la mateixa bústia, però, ja no és “la casa”.
El llibre que llegies, El senyal de la pèrdua (Maria-Mercè Marçal), ja t’ho deia des de dins la bossa, però tu vas voler tornar a enfilar “el carrer” i deixar d’enfonsar llàgrimes.
Ara, toca baixar. El terra és humit.