Suposo que la poesia ho és tot.
És
aquesta imatge de pantera caminant per la sorra,
si em sentís prou segura;
el plec de dalt del pit, a la comissura amb el braç,
quan et bressola la mare;
el no voler tornar a la normalitat,
perquè no pot ser normal com vivíem;
la pressió al pit quan el temps se’n va fent coses que no vols,
i per a gent que no vols;
els poemes que no he escrit
i tot allò que he escrit i no són poemes;
els poemes que algú va dir que eren massa curts,
i m’ho vaig creure, convertint-me en menys,
respecte qui?
Allò que no vull que se’m vegi als ulls
i allò que hi és, però que no veig.
L’estimar més l’espai en blanc,
que la pàgina plena;
el perdre la por que em diguin que no,
que aquest llibre tampoc és prou bo;
el no voler ser poeta si implica ser un cregut,
o algú que es creu Déu només perquè fa servir la paraula.
El voler ser poeta,
per sentir-me com quan vaig escriure el meu primer vers;
i rellegir la Marçal i el Margarit,
i saber que sí, que es pot crear bellesa i ser humil.
És tornar allà on tot va començar,
si és que algun dia vaig deixar de ser-hi,
i respondre’m:
i què si la poesia no dóna diners?
i què si no serveix per res?
A mi m’ha servit per ser jo,
encara que sovint no sàpiga qui soc.
paraules de temporada 