Si tanco els ulls…

«Si tanco els ulls, m’imagino ensumar aire de mar…»

Aquests dies conviu en mi el desig de veure el mar, amb el desig de voler que tot segueixi igual, per no tenir-lo aquest desig. Per no sentir aquesta urgència constant de ser en una altra banda, d’abandonar el llapis i el paper i abraçar el món, que sempre és allà fora, bategant.

El món és massa gran, falsament abastable, hi ha massa llocs, massa persones per conèixer, massa vides per viure.

I tanmateix, voldríem ser allà. El que tenim a casa, el que tenim davant dels ulls, el que tenim escrit al full, el que tenim a dins nostre, no ens basta.

Cada dia és una tria constant. Si fa sol volem anar a veure el mar, si tenim molts dies per endavant volem viatjar a l’altra punta del món, si algú ens truca ens culpem pel temps que fa que no veiem aquell amic o aquell altre. I els desitjos, davant la possibilitat total, es tornen inabastables i es giren en contra.

Ara, la major part del dia m’assec a l’escriptori, escullo el full, i no sento cap pes, cap crida d’anar o ser en una altra banda. Sento pau, una pau estranya que voldria que es quedés en mi, però també sento una nova culpa, la culpa de no voler que el món torni a allò que anomenàvem “normalitat”.

No vull que la normalitat torni a ser una exigència constant que ve de fora.

I em pregunto que passaria si no deixéssim passar ni un dia, ni un minut més entre allò que volem fer i el que fem, fer-ho tot, dir-ho tot, aprendre-ho tot, viure-ho tot, ser-ho tot, no posposar mai més res.

I tornar a aquell balcó, on tot va començar, sense aquell neguit d’estar en una altra banda, de ser algú altre.

Que el somni estigui encabit en aquell balcó i dins nostre.

Però llavors, potser, ja no seria el mateix balcó, i potser, llavors, ja no seríem nosaltres.

FITXA DE COLLITA

Frase llavor: «Si tanco els ulls, m’imagino ensumar aire de mar…»

Qui m’ha enviat la frase? El Claudi.

Lloc de la collita: Londres-Barcelona