Que aquest desig mai no ens el trauran

Plou. És dilluns. I ens han tret també el desig de quedar-nos a casa.

No escric des de l’estudi des de fa dies, no vull més confinament dins del confinament. Vull companyia i caliu, la busquem més que mai per tots els racons de la casa. La llar ha pres una nova dimensió.

Durant el cap de setmana, vam ocupar el balcó i, quan venien els núvols, comptàvem amb força perquè marxessin i aparegués de nou el sol.

Li dic a la meva mare que s’escapi un moment de l’habitació i busqui un trosset de sofà des d’on, en algun moment del dia, poder prendre un trosset de sol, que li anirà bé.

I li dic a la ciutat que deixi cantar els ocells, que per primer cop en trenta-sis anys se senten més que els cotxes, i no em trauran el desig de voler que sigui sempre així.

Ni ens trauran el desig d’abraçar els nostres, que quan tot això s’acabi sortirem corrents a buscar-los com si fos l’última hora de l’últim dia d’escola.

Ni ens trauran el desig de tornar a escola, de caminar entre els arbres, de jugar amb la sorra, de gronxar-nos i d’explicar contes.

Ara podem gaudir del desig de no haver de córrer, deixar-nos-el sentir de veritat. Que serveixi d’alguna cosa que el món pari, i que puguem aturar-nos els que sempre correm, els que ho volem tot i fem de tot.

Que ningú vindrà a comptar les pàgines que hem escrit, els llibres que hem llegit, els armaris que hem endreçat, la roba que hem llençat.

Que el compte real, el de l’ànima, només el saps tu.

Que pots passar més temps, tot el temps del món, amb la teva filla o el teu fill, i potser ho agraeix infinitament més que sortir de casa.

Que potser no ens cal anar a sopar a un bar, per divertir-nos, que pots cuinar una truita que de cop es converteix en una illa perduda enmig del Pacífic, ocupada només per una família indígena feta d’olives i tomàquets cherry, aixoplugada dins una cabana d’escuradents i envoltada de palmeres de neula i julivert.

Que t’has fet aquelles vores de pantalons que arrossegues des de fa set anys, encara que ara no puguis posar-te’ls per sortir de casa ni lluir-los en cap festa.

Que ens hem escrit amb tots els nostres contactes de whatsapp i no ens han tret el desig de veure’ns en persona, ni d’abraçar-nos.

Que això no va d’elogiar les virtuts de la tecnologia, ni de cantar-ne les mil meravelles.

Això va de fer-nos preguntes, d’escoltar sons i paraules que mai no havíem sentit, de crear-ne de noves, de conviure amb una nova por.

Això va de desitjar amb més força que mai que no els passi res als nostres.

De desitjar que ningú mori sol.

De desitjar que algú els miri als ulls i els agafi la mà, més enllà de qualsevol contagi.

Que el contagi més gran és l’amor,

que aquest desig mai no ens el trauran.