A casa,
el que ens pot clavar els ullals
i destrossar-nos les entranyes
ens prem les mans sense penetrar ni un tros de pell,
sense ni tan sols deixar marca.

Sap mesurar la força,
sent el més fort de la tribu.

No li cal ni ensenyar-nos les urpes.

Què és el que no han entès,
els que només saben trepitjar els més dèbils?

Imagina alguna cosa molt oberta, qualsevol cosa, imagina-te-la. El cel? L’oceà? La boca d’un lleó quan badalla? Unes persianes de cop obertes en una casa abandona des de fa anys? Una llibreta, per fi, sense ratlles? Imagina’t allò que per a tu representi el màxim d’obertura i segur que no ho serà tant com una conversa amb un amic, d’aquelles que et fan tremolar de dalt a baix sense poder-ho aturar, perquè l’altre t’entén sense que hagis de dir, perquè no jutja, perquè comparteix. Perquè sap el que és l’esclat de paraules en una paret, i sap el que és mirar la paret i veure que n’hi ha moltes, masses, que són pro-hi-bi-des.

– Crec que som en el mateix vaixell que s’enfonsa- vas dir. I vaig saber que sí, que érem en el mateix vaixell, però que ja no ens enfonsàvem sols.

Que la casa encara hi sigui,
i que hi hagi llum a dins
i que algú  estigui cuinant,
«només» vol dir que ja no hi vivim tu i jo.
És com obrir una caixa on posa «els meus records» i trobar-hi els d’algú altre.
Llavors, ja et pots posar a obrir caixes (i cases) com una boja que no hi trobaràs la vida que teníeu. Ja no hi és. Només hi és en les llàgrimes i en les imatges, que tornen sovint, per molt que les ofeguis amb una mà.
La casa té el mateix número, la mateixa porta, el mateix balcó, la mateixa bústia, però, ja no és «la casa».
El llibre que llegies, El senyal de la pèrdua (Maria-Mercè Marçal), ja t’ho deia des de dins la bossa, però tu vas voler tornar a enfilar «el carrer» i deixar d’enfonsar llàgrimes.
Ara, toca baixar. El terra és humit.

Aquí va començar tot, a l’alzina de l’àvia. El saber que pots tenir un lloc on crear, un lloc per observar, per sentir, per estar amb tu. El saber que pots trobar aquest lloc i estimar-lo.

Si t’hi estires i deixes que l’esquena s’emmotlli a l’escriptori de pedra, tens al damunt un sostre immens ple de fulles: la millor de totes les teulades possibles perquè sempre hi queden forats irregulars per on veure el cel. També et queden damunt les branques, contundents, per imaginar que és un lloc on podries viure, permanentment penjada, sense tocar de peus a terra.

Quan les branques s’acaben, el cel continua, no hi ha parets: hi passen les olors, les mosques, les formigues, els grills, el vent…

Avui duc un pantaló ple de fulles que s’assemblen molt a les de l’alzina. Estan pintades de color blanc trencat sobre un fons negre. És com si l’alzina em deixés endur el revers de les seves fulles.

Quan torni a casa me les arrencaré, una per una, i les penjaré del sostre, deixant l’espai just entre elles. A veure si així puc entreveure el cel.