Miralls

Fa uns dies que la vida em parla de miralls (ahir, en una xerrada sobre l’educació en plena natura i, avui, al llibre «Ulleres de sol» de la Maria Barbal), i em ve al cap un vers de la Maria-Mercè Marçal: «Aquest mirall em diu que soc ben sola/ i no hi fa res que el trenqui en mil bocins». I penso que a mi el mirall no em diu que soc ben sola, al contrari, em retorna tots els meus «jo», els que soc ara i els que vaig ser en el passat.

I aquests dies aprenc a estimar-los, perquè són part del camí que m’ha dut fins aquí. A estimar-los com estimem els arbres centenaris, amb les seves escorces plenes d’història, amb les seves imperfeccions, amb les seves branques que es bifurquen i amb les fulles que acaronen el vent, adés amb el revers verd, adés amb la cara blanca.

Ara, nous «jo» acaronen el vent i el mirall em retorna totes les seves cares, per dir-me que no estic sola, que soc, que som moltes, i que hem d’estimar tots els bocins.