Que la casa encara hi sigui…

Que la casa encara hi sigui,
i que hi hagi llum a dins
i que algú  estigui cuinant,
“només” vol dir que ja no hi vivim tu i jo.
És com obrir una caixa on posa “els meus records” i trobar-hi els d’algú altre.
Llavors, ja et pots posar a obrir caixes (i cases) com una boja que no hi trobaràs la vida que teníeu. Ja no hi és. Només hi és en les llàgrimes i en les imatges, que tornen sovint, per molt que les ofeguis amb una mà.
La casa té el mateix número, la mateixa porta, el mateix balcó, la mateixa bústia, però, ja no és “la casa”.
El llibre que llegies, El senyal de la pèrdua (Maria-Mercè Marçal), ja t’ho deia des de dins la bossa, però tu vas voler tornar a enfilar “el carrer” i deixar d’enfonsar llàgrimes.
Ara, toca baixar. El terra és humit.

Si hi ha d’haver un sostre que sigui de fulles

Aquí va començar tot, a l’alzina de l’àvia. El saber que pots tenir un lloc on crear, un lloc per observar, per sentir, per estar amb tu. El saber que pots trobar aquest lloc i estimar-lo.

Si t’hi estires i deixes que l’esquena s’emmotlli a l’escriptori de pedra, tens al damunt un sostre immens ple de fulles: la millor de totes les teulades possibles perquè sempre hi queden forats irregulars per on veure el cel. També et queden damunt les branques, contundents, per imaginar que és un lloc on podries viure, permanentment penjada, sense tocar de peus a terra.

Quan les branques s’acaben, el cel continua, no hi ha parets: hi passen les olors, les mosques, les formigues, els grills, el vent…

Avui duc un pantaló ple de fulles que s’assemblen molt a les de l’alzina. Estan pintades de color blanc trencat sobre un fons negre. És com si l’alzina em deixés endur el revers de les seves fulles.

Quan torni a casa me les arrencaré, una per una, i les penjaré del sostre, deixant l’espai just entre elles. A veure si així puc entreveure el cel.

Visible: no punxaré el globus (o sí)

objectes-visible

 

Fa uns dies vaig rebre a casa un conte-objecte preciós que es diu Invisible. Per construir el conte infles un globus, construeixes una caseta de cartó i la poses damunt. Després lligues els objectes amb un fil, els penges de la paret i els acompanyes de la targeta amb el mini conte, res més, així de senzill. El text del conte diu així: “… i s’amaga a viure allà a la caseta… és invisible doncs”.

No punxaré el globus, perquè a vegades també s’hi està bé allà dalt, però he decidit aixecar el sostre, obrir les llibretes, destapar l’ordinador i compartir amb tu (p)roses i po(e)mes acabats de collir i en conserva!

invisible