Cartrons

Cada divendres al vespre, el Jaume Tries camina fins a la pizzeria La Fontana, entra, es recolza a la barra i diu: ­“Manu, lo de siempre”. I s’espera a fora fumant un cigarro. Quan el Manu treu el cap per avisar-lo, apaga el cigarret, es palpa amb la mà la cartera de la butxaca i torna a entrar al local. L’afusellen les rialles, les converses de la gent i encara més les taules parades per a grups. Observa les parelles que s’agafen les mans per damunt les estovalles i les que s’esperen a l’entrada fent una birra fins a tenir taula. Travessa totes aquestes evidències de divendres, paga amb un bitllet de 50 i espera el canvi. Diu adéu amb un cop de cap i agafa els tres cartrons de pizzes que el Manu li ha deixat amuntegats a la barra. Camina pel carrer amb cautela, reequilibrant el pes. Quan ja és a prop de casa, alguns veïns el saluden amb un “Bon profit!”, “Què, avui també tens juerga?” o “Jaume, si que t’ho montes bé!”. I així va fent els últims passos fins a ser davant la porteria. Recolza una punta dels cartrons al mànec de la porta, i amb una mà es treu la clau de la butxaca i obre. Injecció letal de bombeta trista, bústies velles i portes tancades del veïns. Travessa totes aquestes evidències de divendres i puja les escales a poc a poc. Quan és davant de casa, fa el mateix ritual de contrapès i clau. Entra i deixa la càrrega damunt la taula. S’asseu al sofà. Aparta dos cartrons i els col·loca amb delicadesa al terra. Obre el tercer, el del cul oliós, el que fa olor de divendres, el dels ingredients infinitament combinables, el que té un pes que no és el del buit. Es mira la pizza i diu en veu alta: “Ho tallo en vuit trossos?”. I deixa que els buits li responguin. Talla i mossega.

Els altres dos cartrons esperen des del terra que dilluns el Jaume els retorni a la Fontana, on el Manu els recollirà discretament.

 

Conte publicat a la Revista Catorze

Vols saber com es va gestar aquest conte? S’explica a Geometries de la vida…

Geometries de la vida

Quines coses la vida! Vaig començar escrivint un text que es deia Geometries, però quan li vaig llegir en veu alta a la meva parella va entendre que parlava d’un tal Jaume Tries i vaig dir: “Saps què? Oblida el que t’anava a llegir!”. Vaig estripar (virtualment) el text de Geometries i em vaig posar a fer un conte sobre aquest tal Jaume. I  d’aquí va nèixer el conte “Cartrons”.

Bé, de fet el conte ja s’havia començat a gestar durant un exercici que vam fer recorrent els carrerons de Gràcia en el taller d’escriptura de la revista Catorze amb Muriel Villanueva. Un plaer!

Així, doncs, la secció “conVerses?” s’estrena amb la paraula “Geometries”. Qui s’atreveix a regalar-me una altra paraula? 😉

Dents de llet

A casa,
el que ens pot clavar els ullals
i destrossar-nos les entranyes
ens prem les mans sense penetrar ni un tros de pell,
sense ni tan sols deixar marca.

Sap mesurar la força,
sent el més fort de la tribu.

No li cal ni ensenyar-nos les urpes.

Què és el que no han entès,
els que només saben trepitjar els més dèbils?

Paraules prohibides

Imagina alguna cosa molt oberta, qualsevol cosa, imagina-te-la. El cel? L’oceà? La boca d’un lleó quan badalla? Unes persianes de cop obertes en una casa abandona des de fa anys? Una llibreta, per fi, sense ratlles? Imagina’t allò que per a tu representi el màxim d’obertura i segur que no ho serà tant com una conversa amb un amic, d’aquelles que et fan tremolar de dalt a baix sense poder-ho aturar, perquè l’altre t’entén sense que hagis de dir, perquè no jutja, perquè comparteix. Perquè sap el que és l’esclat de paraules en una paret, i sap el que és mirar la paret i veure que n’hi ha moltes, masses, que són pro-hi-bi-des.

– Crec que som en el mateix vaixell que s’enfonsa- vas dir. I vaig saber que sí, que érem en el mateix vaixell, però que ja no ens enfonsàvem sols.

Que la casa encara hi sigui…

Que la casa encara hi sigui,
i que hi hagi llum a dins
i que algú  estigui cuinant,
“només” vol dir que ja no hi vivim tu i jo.
És com obrir una caixa on posa “els meus records” i trobar-hi els d’algú altre.
Llavors, ja et pots posar a obrir caixes (i cases) com una boja que no hi trobaràs la vida que teníeu. Ja no hi és. Només hi és en les llàgrimes i en les imatges, que tornen sovint, per molt que les ofeguis amb una mà.
La casa té el mateix número, la mateixa porta, el mateix balcó, la mateixa bústia, però, ja no és “la casa”.
El llibre que llegies, El senyal de la pèrdua (Maria-Mercè Marçal), ja t’ho deia des de dins la bossa, però tu vas voler tornar a enfilar “el carrer” i deixar d’enfonsar llàgrimes.
Ara, toca baixar. El terra és humit.

Si hi ha d’haver un sostre que sigui de fulles

Aquí va començar tot, a l’alzina de l’àvia. El saber que pots tenir un lloc on crear, un lloc per observar, per sentir, per estar amb tu. El saber que pots trobar aquest lloc i estimar-lo.

Si t’hi estires i deixes que l’esquena s’emmotlli a l’escriptori de pedra, tens al damunt un sostre immens ple de fulles: la millor de totes les teulades possibles perquè sempre hi queden forats irregulars per on veure el cel. També et queden damunt les branques, contundents, per imaginar que és un lloc on podries viure, permanentment penjada, sense tocar de peus a terra.

Quan les branques s’acaben, el cel continua, no hi ha parets: hi passen les olors, les mosques, les formigues, els grills, el vent…

Avui duc un pantaló ple de fulles que s’assemblen molt a les de l’alzina. Estan pintades de color blanc trencat sobre un fons negre. És com si l’alzina em deixés endur el revers de les seves fulles.

Quan torni a casa me les arrencaré, una per una, i les penjaré del sostre, deixant l’espai just entre elles. A veure si així puc entreveure el cel.

Visible: no punxaré el globus (o sí)

objectes-visible

 

Fa uns dies vaig rebre a casa un conte-objecte preciós que es diu Invisible. Per construir el conte infles un globus, construeixes una caseta de cartó i la poses damunt. Després lligues els objectes amb un fil, els penges de la paret i els acompanyes de la targeta amb el mini conte, res més, així de senzill. El text del conte diu així: “… i s’amaga a viure allà a la caseta… és invisible doncs”.

No punxaré el globus, perquè a vegades també s’hi està bé allà dalt, però he decidit aixecar el sostre, obrir les llibretes, destapar l’ordinador i compartir amb tu (p)roses i po(e)mes acabats de collir i en conserva!

invisible